Origen de La Cooperativa

Si vols conèixer en més detall la història de la Cooperativa,
clica al següent botó i descarrega’t el llibre dels 100 anys.
DESCÀRREGA

L’ORIGEN DE LA COOPERATIVA

La primera junta organitzadora i fundadora de la societat “Unió Agrícola” es va reunir en data 1 d’octubre de 1904 a Castellvell per a contrarestar els esdeveniments adversos que estava sotmesa la pagesia, i crear una pinya humana prou forta, encara que minsa. Els cinc mosqueters, amb aurèola cooperativista, tenen noms i cognoms: Salvador Prats i Xurbas, Vicenç Solé i Malich, Valentí Ribés i Monné, Antoni Ciré i Llauradó i Celestí Martí i Salvadó. El reglament que van redactar constava de tretze articles. El primer article esmenta la constitució de la Unió Agrícola. Quant al pragmàtic segon article clava l’estocada en el moll del reglament: l’adquisició d’adobs i llavors i productes fitosanitaris per a combatre les plagues i les malures del arbres i plantes, fer anàlisis geològics sobre la composició del sòl, i el que és més important, donar una via digne de sortida a les collites que estaven en les mans sense escrúpols del comerç. Els altres articles, majorment, són de caire institucional i administratiu. L’any següent s’incrementà d’una manera considerable. Davant l’evidència del bon funcionament de la jovenívola entitat, no parava d’augmentar el nombre de socis. L’espesseïment de la política i els trontolls econòmics no foren obstacle per a tirar endavant, a empentes i rodolons, aquesta petita nau esquivant tots els esculls possibles que li sortien al pas.

El 3 de novembre de 1906 es van redactar els primers Estatuts de l’entitat, la qual s’anomenà Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Crèdit de Castellvell. Es natural que els primers passos financers fossin donats amb timidesa i recel davant de l’estat caòtic agrari del moment. Però superat el daltabaix que va patir la vinya i la puixança que experimentava l’oli d’oliva i l’avellana, s’anaven aixericant els ànims pagesos. La destinatària del flux monetari era la Caixa Rural, l’amiga aferrissada de les collites. Els dipòsits, tutelats pel Banc d’Espanya, feien més permissibles els préstecs que els socis demanaven per a millorar i engrandir l’explotació agrícola. Perquè l’adquisició d’adobs, llavors i fitosanitaris fos més fluida (els fitosanitaris es concretaven amb el sulfat de coure i para de contar; les plagues de la mosca mediterrània de les olives i dels préssecs i la caparreta dels olivers no es coneixien; els insectes depredadors es cuidaven d’exterminar-les). Quins orígens més ecològics vàrem heretar dels nostres pares i avis, ells que construïren la catedral verda del futur amb aquells fonaments tant sòlids, i deixaren, en l’altar major del seu cor, les collites de l’amor familiar i comunitari: molt hem d’aprendre d’ells, tant que no podem gallejar de la nostra agricultura desenvolupada i tecnològica, però cada cop més empobrida. Els governs espanyols d’ara són tan poc democràtics que els problemes greus del camp no els fa ni fred ni calor. Tenen altres maldecaps més lucratius. Bé, no parlem d’aquest tema que és molt delicat. Cenyim-nos amb el nostre Sindicat que el tenim a tocar i és més sucós.

Però un clamorós silenci de la memòria històrica barra el pas a les joves embranzides del Sindicat. Els topalls de les mancances de dades fan aturar el tren de la narració, almenys una dècada d’any en l’estació de l’oblit. D’aquesta estació, boirosa i estranya, tornarem a posar-nos en camí de la mà poderosa de la Mancomunitat de Catalunya, la màquina insigne comandada per Enric Prat de la Riba. No vull dir, per això, que en aquells anys de mutisme el Sindicat deixés de funcionar, tot el contrari. Vull deixar constància, segons m’han contat, que algú va fer desaparèixer documents i papers relacionats amb el Sindicat sense saber el que es feia o per treure-se’ls del davant. Un error lamentable.

Sigui con sigui, faré nombrosos salts d’esquirol per anar a parar al bosc exuberant del 1918, on el Sindicat, presidit per la Junta següent: President, Manel Sugrañes. Vocals: Fidel Jordà, Joan Valls, Tresorer Jaume Ribas i Secretari, Pere Nolla, van fer realitat el somni desitjat: l’almàssera o molí d’oli. Adquiriren l’edifici i les premses en propietat de Salvador Prats mitjançant escriptura de compravenda. Tots els socis s’havien de regir per un reglament de quatre capítols i vint-i-cinc articles. Mereix especial atenció l’article tercer: el Sindicat farà el desembossament del capital en la operació de la compra, amb la obligatorietat que els socis deixin la quantitat de cinquanta cèntims per quartera recollida en la seva propietat. Un altre article curiós – concretament el deu – que reflecteix la permissibilitat del Sindicat envers els seus socis: es podia elaborar oli de les pròpies olives. Conseqüentment triaven les més madures, les rendibles. Les olives de la partida del Puig eren d’alta rendibilitat; donaven una qüerna per qüartera, que són setze litres, i abonaven, després el cost originari de l’elaboració. L’article vint-i-u diu: dels membres que formen la Junta, un representarà els socis que cullin fins a vint- i-cinc peus de quatre quarteres d’olives per peu, el segon de vint-i-cinc a seixanta, i el tercer, als qui cullin més de seixanta peus. És a dir, tots els socis estaven ben protegits i ben representats, tant el més feble com el més fort. Quan el reglament es dóna per acabat, en la composició de la junta destaca un nom: Pere Nolla i Monné.

Havent cessat Celestí Martí, el primer secretari del Sindicat el jove Pere va agafar les llongues administratives amb fermesa i hi donà una nova dimensió. Va irradiar dinamisme enfront del molí d’oli, la nineta dels seus ulls. La dilatadíssima etapa com a secretari de la Cooperativa fou tant excel ̇lent, que l’entitat creixia socialment i econòmicament . Els cercles comercials més prestigiosos festejaven i desitjaven els nostres olis arbequins i fruitats, únics en el món (no és un tòpic adotzenat, ni molt menys: és un cop de semaler utòpic per a badar el cap intranscendent i malèvol de molts, deixant de banda els hel·lenismes mediterranis que ho pregonaven abans de Crist). Assabentades les grives italianes de les excel ̇lències del nostre oli, venien i vénen a carrera feta a comprar-nos-el. El que fan es barrejar-lo amb el seu i comercialitzar-lo com a propi. Mireu si en són de llestos.

La idiosincràsia d’en Pere Nolla era ben peculiar. Abocat en un pragmatisme contundent fou, alhora el capità i el timoner del Sindicat. I com que sabia fer-ho bé, aviat es va desfermar l’enveja i van aparèixer els recels de les males llengües: els homes més competents són els més odiats. La qüestió és que al llarg de cinquanta anys ningú no li va fer ombra en aquest afer, i la Cooperativa, tot i el franquisme constrenyint-la, traspuava seguretat, fortitud i una esperançada continuïtat. Posseïdor d’un esperit comercial envejable, aprofitava el flux ascendent de les collites per a refermar els valors intrínsecs de la Cooperativa dipositats en la Caixa Agrària. En aquells temps, de cada cinc anys hi havia una collita bona o molt bona d’olives; els quatre restants, regulars o fluixos. Abans els cultius eren en secà. Ara, gràcies al pantà de Siurana, reguem, mesuradament, els olivers i els avellaners en els quasi tres mesos d’estiu i els fem passar per l’adreçador del conreu intensiu. Els estius, llevat d’excepcions, són rigorosament secs al Baix Camp. Quan venien el reflux, és a dir, la minva, s’esgatinyava amb la malastrugança dels tres anys de la Guerra Civil i de la sinistra postguerra que feren trontollar la Cooperativa en grau superlatiu. Cal afegir-hi la greu sequera que va patir la pagesia durant cinc anys en la dècada dels quaranta als cinquanta. Malgrat els esdeveniments tenebrosos, va arribar a dir: avui, molts pobles han d’anar a raure als organismes oficials per a sol ̇licitar préstecs agrícoles. En canvi, la nostra Cooperativa, pot dir a l’Estat: “Aquí tens emmanllevades dos milions i mig de pessetes invertides en valors del teu Deute Públic”. Això, en aquells anys misèrrims, no hi havia cap cooperativa que ho fes ni somiant. Sabeu el que és aquesta quantitat en els anys de la postguerra quan l’economia i la moneda emprenien l’espinós camí començat de zero? Un altre fet d’aquest home singular revela la gran condescendència que tenia envers els socis: fou en una campanya d’olives, no recordo l’anyada; després de debatre-ho amb la junta convingueren de posar una pesseta més per quilo d’olives pel damunt del preu que havien fixat, sobrepassant, amb escreix, el preu unificat que van posar les altres cooperatives de l’entorn.

Fou la figura senyera de la nostra Cooperativa, administrant-la, i quasi bé, dirigint-la durant quaranta anys, els anys més difícils i adversos que va travessar l’entitat. En el transcurs de la Guerra Civil, pressionat pels extremismes polítics, s’absentà del poble ja que li perillava la vida. De la direcció se’n va fer càrrec en Josep Roselló i Monné, que va afrontar, com va poder, la peluda tasca de tirar-la endavant; moltes vegades amb un pistolot anarquista o del P.O.U.M. encanonant-lo. Bé, passats aquests núvols de tempesta, prenyats de guerra i postguerra, aparegué el sol radiant de la dècada dels cinquanta; els primers cinc anys foren pròspers en pluges i collites, fins l’any 1956, on va treure el cap, altre cop, el fantasma de la fatalitat: una immensa ona glacial siberiana va irrompre per Europa central, va saltar la barrera dels Pirineus, i abassegà Catalunya de nord a sud amb unes temperatures polars: onze graus sota zero quasi bé arran de mar. ¡ Quina Candelera més fatídica va espatllar les nostres il ̇lusions colliteres¡ Ja ho diu el refrany: “Quan la Candelera riu, el fred és viu; quan la Candelera plora, el fred és fora”. Els olivers i els garrofers van rebre de valent. Els bisturins gèlids els obriren en canal i arribaven fins al mateix cor vegetal amb una inusitada ferotgia. Al cap de dos mesos des del cim del turó de Santa Anna, es veia un camp desolador; com si una llengua de foc gegantina hagués rostit tota la verdor ufanosa amb una alenada demoníaca. Els olivers van trigar, almenys cinc anys, a recuperar-se. Ho feren tímidament als dos primers anys, però després, les arrels, nodrides pels adobs orgànics i químics i per les pluges continuades, desenvoluparen brotades descomunals, ja que tota la força de l’arbre es concentrava en els brots o pollancs que sortien del brancatge mutilat. Els garrofers es tallaren arran de terra. La recuperació fou més llarga. Malgrat la pèrdua d’olives i garrofes, van atenuar el desgavell les bones collites d’avellanes, ametlles i raïms. Posteriorment, els esplendorosos anys seixanta dissiparen, una vegada per totes, les malastrugances anteriors. Però, igualment, es va eclipsar el fulgor cooperatiu d’en Pere Nolla. Va fer com l’atzavara: cosit de ballarins esclatava al cim de la vigorosa brotada, on la mort vertical l’enfilava dalt del pal de l’Eternitat, gaudint de la joiosa florida que no s’acaba mai.

 

ELS SERVEIS QUE FEREN POSSIBLES ELS SOCIS

La Cooperativa experimentà una empenta renovadora, és a dir, es va crear el Celler, el molí de l’oli, compraven noves premses i un magatzem d’adobs i fertilitzants. Fou la impulsadora d’aixecar un edifici prou gran, “ El Casino”, perquè, a més a més de les oficines de l’entitat, s’equipés la casa d’unes sales d’esbarjo, uns espais lúdics per a celebrar-hi balls de festa major. Una estança on s’ubicava un petit teatre per a fer-hi representacions, més endavant convertit en cinema, i al centre de la planta, un bar, rei i senyor de l’edifici regentat per la Societat Recreativa, amb el president i vocals elegits per votació, cada quatre anys. Em descuidava d’una excel ̇lent biblioteca que la Societat s’esmerçava d’augmentar amb bons llibres adquirits mitjançant una quota que pagava el soci. Tresorejava la voluminosa “Enciclopèdia Espasa”, una eina de cultura i recerca eminent, en aquell temps.

 

EL MOLÍ D’OLI

El molí d’oli, la tafona, l’almàssera, digueu-li com vulgueu; encara hi ha un altre nom, potser més entranyable i més familiar que els acabo d’esmentar: el portar les olives a la premsa. Definitivament, el molí d’oli fou l’eix vertebrador de la Cooperativa. Tots el pagesos formaren una pinya compacta i nombrosa per a carregar el castell prodigiós; és tan robust i fornit que encara no s’ha descarregat i continua, impàvid, davant del reguitzell de tempestes del passat i del present. Amb el temps, la pinya humana s’ha solidificat, s’ha fet una sola peça. L’edifici i el molí d’oli, propietat del soci fundador Salvador Prats, van ser adquirits pel Sindicat per la modesta quantitat de 23.000pts. Després de l’adquisició fou totalment reformat i ampliat per donar-hi cabuda a la ingent entrada d’olives que feien els socis durant la campanya quan la collita era bona. No cal dir que s’instal ̇laren premses hidràuliques més modernes i les curres de pedra còniques d’aixafar les olives collides només paraven per a netejar-les, quan es passava de les olives collides de l’arbre a les olives plegades de terra. Tant l’oli obtingut de la premsada, com l’oli verge que vessava la pasta en passar per una corba helicoïdal, que li dèiem “continua”, tot anava a parar a unes “bassetes” adossades i comunicades. L’oli que surava pel damunt de l’aigua i de les impureses, passava d’una basseta a l’altre. Per plegar l’oli calia una perícia de mestre. També volia una certa mestria l’aixecar un peu: s’escampava la pasta damunt dels cofins d’espart fins a l’altura de dos metres, més o menys. Un èmbol cilíndric hidràulic pujava suaument i estrenyia la columna de cofins en el sostre de ferro gruixut de la premsa. L’oli rajava amb ganes a les primeres estretes. Amb una barra de fusta, prou llarga i robusta, s’anava adreçant el peu que havia de pujar aplomat. Quan s’acabava d’estrènyer, es descofinava la pasta espremuda: la remólta. Així fou, a grans trets, l’elaboració de l’oli. Encara n’hi ha que enyoren aquell oli verge fruitat que no passava per cofins. Jo també enyoro, i molts com jo, aquelles rostes de pa que torràvem a la foganya de la premsa i les submergíem dins de l’oli de la vagoneta on s’hi premsava la pasta de l’oliva arbequina; en dèiem oli de segona. I quin oli de segona assaboríem en aquella època ideal de la gana i de les penúries! Amb quina facilitat baixaven, per l’escala de Job, els àngels exterminadors del franquisme!.

M’oblidava de dir que el bloc granític de la dictadura premsava, sense adonar-se’n, les olives precursores de la democràcia, on ara ens ragen les rostes untades del seu oli constitucional, lliure de tota premsa opressora. I del cofí i la qüerna hem passat a les noves màquines d’extracció automàtica d’oli mitjançant un sistema continu per centrifugació. La Cooperativa ha considerat oportú equipar-se d’un aparell eficient per a determinar, amb equitat, el rendiment individual en les entrades d’olives. No cal dir que aquestes millores han augmentat la qualitat i la quantitat d’oli extret per quartera. Seguint la línia ascendent del trull, la junta va acordar, prèvia consulta amb els socis, instal ̇lar un triador mecanitzat per a netejar de brots i fulles les olives. Va tirar per terra la imatge bucòlica , però engavanyosa , d’aquell triador antic (en dèiem saranda) en els baixos de la casa – l’olor de les olives l’envaïa tota – en les llargues vetlles de la madura tardor. I per acabar d’arrodonir la modernització del molí, uns dipòsits d’acer inoxidable reemplacen els vells cups d’enyorada memòria. És veritat que l’oli de Castellvell no ha guanyat cap concurs, però és veritat, també, que no s’ho ha proposat, ja que la seva qualitat és prou coneguda. Sempre he sentit dir per experts entesos que els olis de Castellvell, Maspujols, Les Borges del Camp, Riudecanyes i Botarell són dels millors del Baix Camp, que superen o s’equiparen amb els olis de Les Garrigues. Agafa una línia, més o menys paral ̇lela a la Mediterrània, faldejant els entrants muntanyosos del Puig d’En Cama, Rocanys, Rocabruna i Escornalbou. És la tímida orografia del prelitoral que comença amb altituds de 150 a 300 metres. Això no vol dir que infravalori els olis dels pobles restants, me’n guardaré prou de dir-ho.

Sota la denominació d’origen Siurana, no té la pinta d’una fosca marca el nostre oli batejat amb el nom de “Castellcoop” perquè no hagi competit en certàmens més o menys prestigiosos d’àmbit internacional, sinó que fugint d’escarafalls publicitaris, s’ha fet valedor, més que d’un nom, d’una legítima fama compartida amb els altres olis arbequins esmentats, posseïdors d’una exquisida textura saborosa on hi tenen a veure els sediments del subsòl d’estructura calcària i argilosa i també llicorellosa. No vull entronitzar el nostre oli perquè cauria en un cofoisme ridícul, però si catalogar-lo com un oli insuperable. Els serrets de la partida del Monterols, les partides del Puig, Planes del Puig, Roquís, Roureda, Pugets i Arboceres, malgrat altres olives de procedència forana, fan el remarcable prodigi de produir aquest oli meravellós.

A coll i bé d’un àliga majestuosa voleien els nostres olivers a l’encontre del conreu de la llum de les carenes duent restelleres d’olives arbequines dins de les borrasses colliteres, catifes màgiques de resurrecció sortides de la sepultura pagesa on reposen. En el seu ventre s’el.labora l’oli lluminós de la Pasqua, i no faig volar coloms inadequats. Només demano que al nostre sepulcre pagès no s’hi facin teranyines de tenebra, sinó que hi ressusciti la vida. Llavors s’escamparà la taca d’oli de la igualtat, de la fraternitat i de la llibertat, !Oh la France !. Les utopies també compten quan hi ha la democràcia en joc.

IDEALITZEM LA COOPERATIVA

El pa de terra que tenim els pagesos en el serret dels nostres pensaments ha fet créixer l’arbre de la Cooperativa que els nostres avantpassats varen plantar en una clotada fèrtil. Ara, ben esporgat i ben adobat, l’hem deixat arrenglerat en la vella antara de la memòria històrica. L’hem tret del gram dels galifardeus, dels arítjols, dels caragirats i del pedruscall de les incomprensions perquè, endreçat, vagi de bracet amb la centúria pel passeig del seu aniversari. Encara duus l’arrelisser de la gràcia que busca la terra adobada de la pagesia, !Oh, Cooperativa!. Cenyeix-te fortament la corona centenària, que els dies rúfols vindran. Vindran els homes brètols amb luxosos vestits i suggestives paraules per a seduir-te. Vindran amb les mans de marbre i t’esquinçaran la túnica d’oliva virolada tan volguda. Negociaran amb els trossos de roba i en faran objecte de comerç, i sense escrúpols, diran que són els redemptors de la pagesia. Però els sangtraïts del cinisme no arribaran mai al rebost de les teves pregoneses; cauran als peus com uns malèfics vassalls. I tu, Cooperativa, menhir arriscat i coherent, t’alçaràs, com un xiprer, pel damunt de l’ossamenta humana on campen els banyariquers golafres. Escarransides són les teories que tenen sobre tu els enfaristolats tecnòcrates del poder. No poden capir on neix la font major de la teva idiosincràtica, ni tampoc on arriba el pensament i la mirada de la teva alta escala de valors: la robustesa, la serenor, la nitidesa i la perseverança. Defuig dels envescaments polítics i demagògics que només duen entortolligaments i ofuscacions en la ment, i busquen els llocs idonis per abatre les àligues bones, d’extenses ales, on hi rebot la llum de la carena que els arbres i els pagesos arrepleguen com unes olives lluminoses: les muntanyes i els serrets en duen faldades. Per a concloure aquest centenari citaré dues faldades presidencials, les darreres, sense oblidar les anteriors: la d’en Josep Maria Martorell i Ciurana, fou explícita i transparent. La d’en Vicenç Montserrat i Musté, fou robusta i arriscada. Ambdós dormen a l’ombra de la Cooperativa Ideal.